dimecres, 3 de maig de 2017

Si el meu temps fos un altre



Si el meu temps fos un altre,
no t’hagués conegut,
i ara no escriuria
aquests versos per a tu.
Si la nostra parla fos una altra
no ens entendríem
i no podries llegir
el que escric per tu.
Si no haguéssim estat
en aquell lloc,
no ens hauríem conegut
i jo no fos ferit d’amor.
Si no n’hagués estat de tu,
no hauria lluitat
per que fossis
la companya de ma vida.
Si no hagués estat per tot això,
la meva vida faria pena.
Si no hagués estat per tot això
la meva vida no seria teva.
Si no hagués estat per tot això
quin cant aixecaria al cel?
De quin gust seria l’amargor trista
del meu cor?
Si no fossis amb mi,
que seria de ma vida?

dimarts, 2 de maig de 2017

Arqueges ton cos nu



Arqueges ton cos nu
sobre la paret
també despullada,
em mires i allargasses
les mans per captivar-me
entre els braços
i la blanca pell càlida.
Avances els llavis
àvids en la teva  joventut
madura, cercant
quelcom del meu cos
encara vestit.
Em dius, suau,
entre murmuris,
mentre van caient petons
que no vols un altre  error,
equivocar-te
deixant el cos en les meves mans
no pot tornar a passar.
Gaudim instants
de plaer silent,
m'oferiràs la carn blanca
del teu desig, i es cuinaran
tots dos cossos
en el racó d'aquella inhòspita
habitació.
Volíem que anés així,
sense  saber el camí a seguir.
Però amb la seguretat
que la fi no és gaire lluny.
potser repetirem
el joc algun cop més,
depositant equivocadament
la llavor d'un amor
ple de desencís.
Un goig efímer que gairebé
poc més recordarem,
però, mentre l'escalfor
de les carícies
es mantinguin en la pell i el record
seràs nina meva
el darrer amor perdut,
predador d 'esperances mútues,
seré el vell lleó descansant
mentre tu busques de nou
el teu lloc en una altra manada.
Seràs segurament
més ràpida d'oblit,
que hauria de tenir
aquell vell mascle
per mantenir-se viu
en la ment i el cor de la jove femella.
Ho recordaré de tant en tant,
en caure a les meves mans
un papers amb les nostres imatges.

dilluns, 1 de maig de 2017

Sento l'olor forta del teu cos



Sento l'olor forta del teu cos.
Inclinat sobre l'espatlla a l'aire.
Se que de reüll em vigiles.
Com jo vigilo el tremolor dels llavis.
Palpita el pit amb batzegades
de cor batent.
Entra l'aire per les narius
com si s'acabés en aquells moments.
Sonen els mots indiferents.
Noto tens la resta del cos.
Em pregunto, silent,
perquè et deliràs primer?
Per la carícia baixant de l'espatlla.
Pel bes, molsut dels nostres llavis.
Allargues la conversa trivial.
Esperes un pas que no donaré.
Deixes que la ma et premi per uns instants.
Et relaxes, em saps, desitjós.
Delirós.
M'ofereixes un ball.
I em descrius que portaràs.
M'imagino, els braços al teu voltant.
El cos, pegat al meu.
De nou, l'olor, com un cadenat.
Em lliga.
M'allibera.
La música, clava el seu so com una daga.
Pirata d'amors furtius.
Ferit per la promesa del teu cos.
Per un goig encara mai gaudit.
Giragonses.
Escalfor per omplir el cor, el cos.
Ja res tornarà a ser.
Com abans.
Com mai, hagués deixat de ser.
Em pregunto, silent,
perquè et deliràs primer?
Per la carícia baixant de l'espatlla.
Pel bes, molsut dels nostres llavis.
Un moment eternament repetit.
Un embriac que no s'acaba.
Un adéu que no arriba.
Un so que ja no hi és.
Danso encara.
Ets un bressol que no para de moure's.
Un petó. Un altre.
Una carícia.
Que no para.
Escomet silent una voràgine.
Que ja no és meva.
Que ja no és seva.
El món s'escapa.
Jo fujo amb ell.
Presoner, etern, d'aquest moment.

diumenge, 30 d’abril de 2017

Em dius que portes

Em dius que portes
un abric de tristesa,
cosit a punxades
d’absència,
amb fil de silencis.
Esperes que passi la pluja
i els núvols deixin lloc
a un sol tímid a mitja tarda.
Estàs trista,
prou trista,
per dir-m’ho mentre cantes
a mitja veu.
La guitarra pica les notes
que ressonen dins meu
com agulles de culpa
i es claven a la gola
sense fer sang,
i no et puc cridar,
que vinguis amb mi.
Estàs trista,
prou trista,
per començar a plorar
gotes gelades,
galtes avall
com un desglaç primaveral,
a les afores d’una vall
on descansa el teu trist cor.
Estàs trista,
prou trista,
per pensar en mi
i els meus mots
que van recordant
aquell amor mai confirmat,
entre retalls de paraules
que volen amb el vent,
cercant pensaments
que t’allunyin del plor trist
on tots dos,
estem navegant.