cau la llàgrima de la boira
i molla la roba com els petons petits
que cauen sense adonar-se’n.
Fred que entra fins els ossos vells
i mirant finestral enllà veig
una mar flonja d’un cotó dolç
que vola lentament
cap a un cel on regna el sol,
tardant avui en visitar-me.
M’entretinc aleshores,
volant els records
fins la blanca pantalla del davant
i veig movent-se com fantasmes
els personatges de la memòria barrejats
amb els fantasmes vius que m’envolten,
que m’estimen i m’enfurismen.
Tot cau en un no-res
quan surt el sol!
http://paraulesimots.blogspot.com/2011/11/divendres.html
2 comentaris:
Gràcies per aquest poema-regal!
Em torne a entretindre recordant la calor de l'estiu, els matins a la platja i vesprades a la piscina. Les càlides abraçades i els dolços besos...
Et seguisc! :D
Publica un comentari a l'entrada