dilluns, 19 de març del 2012

Em deixes com un nin


Em deixes com un nin
en un racó oblidat
d’on tu vius una vida
que m’ha apartat,
i em deix esfilagarsat
un cor que no vol deixar d’estimar.
Vull ser el Peter Pan,
que et dugui com ombra cosida
per ser tots dos plegats una ànima unida
amb dos cossos
que s’estimen sense importar la llum
que els il•lumini a cada instant.
Toca’m mentre recordi el tacte
dels teus dits entre la roba
i desfés els temor per un oblit
que ja es comença a dibuixar.
Desfés els meus temors,
amb xarop de petons
i fes-me créixer l’esperança
d’un proper retorn.
Recull els fils
que es van desfent i cus-li al cor
els tros que duus enganxat
en algun lloc del teu cos.
Vine a veure’m al racó oblidat
i fes-me creure de nou en l’amor
que en un temps ens vam jurar.
Cus-me poc a poc les ferides
que ens van fer el temps
i els mots callats que mai ens vam dir,
aquelles carícies que descuidats
ens van perdre en cossos aliens
a les promeses d’aquell ahir
que volem tornar jugar.
Safe Creative #1203191328192

1 comentari:

Amanda ha dit...

Et cosiré les ferides
amb petons de seda, blancs;
punt per punt la teva pell,
i bes a bes el seu color
tornarà a ser igual que abans;
faran els meus dolços llavis
de cotó fluix sucat d’amor
i les meves mans madures,
que no enyoris la fermesa
dels vells batecs del teu cor.

Et cosiré a l‘ànima, mil llunes...

Esborraré la paraula
que es comença a dibuixar
amb foc roent en el teu pit
i mai més no tindràs por
que pugui néixer l’oblit.
Els meus dits s’esmunyiran
tendres sota el llençol
enlairant el teu desig
i els teus ulls em somriuran
vessant gojos i delit.

Et cosiré a l’ànima, el sol...

Enganxaré les nostres mans
amb el fil suau de la tendresa
i tot passejant plegats
pels nostres somnis desitjats
encetarem la nostra nuesa.
Amb l’agulla en bell daurat
de l’or robat dels estels
cada nit que t’he plorat,
cada cop que t’he anyorat
cridant llàgrimes i anhels...

et cosiré a l’ànima, el cel.