Avui hem parlat

Avui hem parlat,

i mentre els nostres sons

s’entrecreuaven,

els meus ulls

descobrien lletres

que volien ser mots,

i els mateixos mots

em cridaven

per ser versos,

tot això en cada un

dels porus

de la teva pell.

Versos

que callats

cauen a pes

gola avall,

buscant el camí ràpid

del cor,

la mateixa gola

que es tanca

d’angoixa

i m’impedeix

respirar el teu alè

quan ens acomiadem.

Els mateixos ulls

que et demanen

un darrer bes,

un petó deixat

a l’aire fred

d’un dilluns qualsevol,

com avui mateix.

Em queden

per davant

les llargues hores

d’un neguit

que em porta

a vetllar les fulles

dels meus escrits

quan s’escampen

entre les parets nues

del meu desencís.

Vull reviure amb tu

el somni d’aquell passat

que mai serà tant llunyà

com per oblidar-lo,

i que tants cops

t’he parlat

per tornar-lo a somiar.

Però, com sempre repeteixes:

“Ara no, que estic tova” .

I de nou em vesteixo,

amb el mateix hàbit

d’una soledat

cada cop més dura.

http://desdeminoray.blogspot.com.es/2014/01/siempre-seras-el-verso-inacabado.html