dijous, 3 d’abril del 2014

El dia pinta gris




El dia pinta gris
els llençols dels núvols
i va escorrent
en un intents plugim
les gotes dels sentiments
que hem estat amagant
en tants i tants instants
de mutisme per la teva part.
Camino sota aquest cel plomís
fins quedar-me xop.
Amarat de temps perdut,
moll de tant silenci encallat,
humit recordant els teus llavis
extraviats,
xop del desig d’aquell cos
que ja mai serà meu,
calat pels mots
que m’hauré d’imaginar
que em volies dir.
Van entrant poc a poc
dins la pell molla les lletres
del proper adéu,
d’un nou reclòs intern,
d’un esperar res,
després de tant esperar,
de cercar una imatge
que no arribarà mai,
d’escoltar cançons
que em parlin
dels instants volguts,
de situacions
que havíem somiat realitzar,
de platges a mitja nit,
de restar asseguts
en un banc en qualsevol tardor,
veient pluges de fulles de mil colors.
Se’m fa tant difícil dir-te adéu,
quan tinc altres milions
de coses per a dir-te i conviure,
milions de somnis
que podríem haver fet realitat.
La tèbia i dolça vellesa
que havíem de compartir,
mirant-nos als ulls,
tocar-nos els dits,
mirant el destí de cara
i sense temor,
perquè estaries amb mi.
Però de nou la pluja em desperta
d’aquest somni
que s’ha desfet
com les bombolles
de la pluja al carrer.