dilluns, 21 d’abril del 2014

T'espero amiga



T'espero amiga
allí on el cor
et va deixar
la mar com a penyora,
on caigué
el primer bes robat
en un fons molt llunyà.
t'espero amiga
per retrobar el temps
que no tornarà
de la mar
que se'n va anar,
rere els dubtes
d'un amor amagat.

dilluns, 14 d’abril del 2014

Et costa contestar



Et costa contestar,
vindre a mi,
encetar una conversa
que ens acabi de decidir.
Se que estàs
en la penombra,
rere els versos
que t’escric.
Et cerco amb anhel
entre la multitud
del darrer lloc
on t’he perdut.
Guardo el regust
del darrer petó robat
i vull tornar-te’l
en el confús instant
de retrobar-te.
Diguem
si em vols tenir al costat
per alleugerir-te
els moments de soledat,
o també vols estimar-me.
Diguem si de nit,
penses amb mi,
cada cop
que espurnegen els estels.
Diguem si el record
de ma solitude
et reverdeix el nostre passat.
Diguem
que els mots que vull sentir
algun cop s’escaparan
dels teus llavis
i seran l’escalfor
del meu cor.
Diguem
quan temps hauré d’esperar
que aquests somnis
es facin realitat.

dijous, 10 d’abril del 2014

Quan s'acaba la paciència




Quan s'acaba la paciència,
quan el temps s’esgota,
quan veus la foscor
al davant,
i res et respon,
potser és l’'hora
de treure el pols
del farcell,
guardar-ne dins
els quatre records
i encetar el camí
sense mirar enrere,
embolcallat en l'’enyor
del que es perd.

Si tant sols
el silenci vols.
Si guardar-te de mi
es un altre silenci.
Hauré d’encetar el camí
encara que la tristor em venci.
Si tant sols
el silenci vols.

dijous, 3 d’abril del 2014

El dia pinta gris




El dia pinta gris
els llençols dels núvols
i va escorrent
en un intents plugim
les gotes dels sentiments
que hem estat amagant
en tants i tants instants
de mutisme per la teva part.
Camino sota aquest cel plomís
fins quedar-me xop.
Amarat de temps perdut,
moll de tant silenci encallat,
humit recordant els teus llavis
extraviats,
xop del desig d’aquell cos
que ja mai serà meu,
calat pels mots
que m’hauré d’imaginar
que em volies dir.
Van entrant poc a poc
dins la pell molla les lletres
del proper adéu,
d’un nou reclòs intern,
d’un esperar res,
després de tant esperar,
de cercar una imatge
que no arribarà mai,
d’escoltar cançons
que em parlin
dels instants volguts,
de situacions
que havíem somiat realitzar,
de platges a mitja nit,
de restar asseguts
en un banc en qualsevol tardor,
veient pluges de fulles de mil colors.
Se’m fa tant difícil dir-te adéu,
quan tinc altres milions
de coses per a dir-te i conviure,
milions de somnis
que podríem haver fet realitat.
La tèbia i dolça vellesa
que havíem de compartir,
mirant-nos als ulls,
tocar-nos els dits,
mirant el destí de cara
i sense temor,
perquè estaries amb mi.
Però de nou la pluja em desperta
d’aquest somni
que s’ha desfet
com les bombolles
de la pluja al carrer.