dimecres, 30 de novembre del 2016

En l'ombra d'una nit incipient



En l'ombra d'una nit incipient
es retalla el perfil
d'una escena esfereïdora.
Un cos ajagut, inert,
agafat per la força
de la desesperació,
de l'impotència,
per les mans garrativades
de l'altre cos.
Dos germans,
un de mort,
l'altre, hi voldria estar.
Una tarda de jocs,
de rialles i de somriures,
una tarda de joia,
com cap tarda
en molt de temps.
Dos germans que es retroben.
Un malentès que s'ha desfet.
La sang torna a ser
més forta que l'aigua.
Quina greu equivocació!
L'aigua, s'ha endut,
allò que tots dos
s'estimaven més.
Estar tots dos junts.
El joc s'ha tornat
inconsciència,
la inconsciència remolí,
el remolí angoixa,
l'angoixa desesperació...
esgarrifança,
desolació,
cercar el cos ofegat
del germà petit,
fins trobar-lo riu avall
enganxat en un tronc caigut
que no l'ha pogut salvar.
També plorava.
Fora! Fora d'aquí!
Deixeu-nos sols!!!
El crit ressona
en la riba llunyana.
Sant Joan s'ha cobrat
la seva ració de carn.
Ni els ocells piulen,
només el sanglot
enfurismat del gran,
com un clam,
com una execució,
li va estripant
també la carn.
Pensa en la mare
que ja deu venir
amb el cor de dol,
i el pit esmorteït.
El riu,
antic company de jocs,
s'ha endut el petit,
s'ha endut l'alegria,
s'ha endut
el color de la mirada
i el so de la rialla.
La casa restarà
morta,
la mare, callada,
resant per l'ànima
lliurada.
El pare sense poder plorar,
sorrut,
amb la gorra fins els ulls,
i el bastó entre els punys.
no fos que a la fi pogués
deslliurar la fúria,
la fúria que poc a poc
l'anirà matant.
Li han pres el petit,
la flor de la carabassera,
el somriure de la vellesa.
Jugant, se n'ha anat,
jugant.
El vell riu,
al vell patró de llaguts,
li ha tornat la juguesca,
ara en sa vellesa,
en pagament
de les vides
que va prendre
a les aigües traïdores del riu,
li pren la que més enyora,
la que més estima,
la que més el fereix.
Camina el vell, vora el riu,
i en un silenci
que cruix,
el maleeix.
I des d'aleshores
cada cop més,
les aigües son mortes.
Els peixos marxen,
els arbres s'assequen,
la gent li tira brossa,
runes que no volen.
Les barques deixen de passar-hi.
I com el fill jove,
el riu va morint.
Cada vespre,
amb pas lent,
baixa el patró
a veure l'efecte
de la maledicció.
Però el seu cor plora,
pel riu que mor,
pel fill que ja no tornarà,
per la vida que marxa,,
per al passat que no torna.
Un dia, el vell, perdona,
l''anima descansa,
i per única i darrera vegada
el vell patró, plora.