dimecres, 30 de novembre del 2016

En l'ombra d'una nit incipient



En l'ombra d'una nit incipient
es retalla el perfil
d'una escena esfereïdora.
Un cos ajagut, inert,
agafat per la força
de la desesperació,
de l'impotència,
per les mans garrativades
de l'altre cos.
Dos germans,
un de mort,
l'altre, hi voldria estar.
Una tarda de jocs,
de rialles i de somriures,
una tarda de joia,
com cap tarda
en molt de temps.
Dos germans que es retroben.
Un malentès que s'ha desfet.
La sang torna a ser
més forta que l'aigua.
Quina greu equivocació!
L'aigua, s'ha endut,
allò que tots dos
s'estimaven més.
Estar tots dos junts.
El joc s'ha tornat
inconsciència,
la inconsciència remolí,
el remolí angoixa,
l'angoixa desesperació...
esgarrifança,
desolació,
cercar el cos ofegat
del germà petit,
fins trobar-lo riu avall
enganxat en un tronc caigut
que no l'ha pogut salvar.
També plorava.
Fora! Fora d'aquí!
Deixeu-nos sols!!!
El crit ressona
en la riba llunyana.
Sant Joan s'ha cobrat
la seva ració de carn.
Ni els ocells piulen,
només el sanglot
enfurismat del gran,
com un clam,
com una execució,
li va estripant
també la carn.
Pensa en la mare
que ja deu venir
amb el cor de dol,
i el pit esmorteït.
El riu,
antic company de jocs,
s'ha endut el petit,
s'ha endut l'alegria,
s'ha endut
el color de la mirada
i el so de la rialla.
La casa restarà
morta,
la mare, callada,
resant per l'ànima
lliurada.
El pare sense poder plorar,
sorrut,
amb la gorra fins els ulls,
i el bastó entre els punys.
no fos que a la fi pogués
deslliurar la fúria,
la fúria que poc a poc
l'anirà matant.
Li han pres el petit,
la flor de la carabassera,
el somriure de la vellesa.
Jugant, se n'ha anat,
jugant.
El vell riu,
al vell patró de llaguts,
li ha tornat la juguesca,
ara en sa vellesa,
en pagament
de les vides
que va prendre
a les aigües traïdores del riu,
li pren la que més enyora,
la que més estima,
la que més el fereix.
Camina el vell, vora el riu,
i en un silenci
que cruix,
el maleeix.
I des d'aleshores
cada cop més,
les aigües son mortes.
Els peixos marxen,
els arbres s'assequen,
la gent li tira brossa,
runes que no volen.
Les barques deixen de passar-hi.
I com el fill jove,
el riu va morint.
Cada vespre,
amb pas lent,
baixa el patró
a veure l'efecte
de la maledicció.
Però el seu cor plora,
pel riu que mor,
pel fill que ja no tornarà,
per la vida que marxa,,
per al passat que no torna.
Un dia, el vell, perdona,
l''anima descansa,
i per única i darrera vegada
el vell patró, plora.

dimarts, 29 de novembre del 2016

Foll, li deien foll



Foll, li deien foll,
quan la follia no era ell,
ni l'entenia.
Si el somni era vell i es feia fort,
i de tant fort se'n sortia,
que en volia la gent,
si el somni el vencia?
Foll, li deien foll,
si les veus li parlaven alhora
dins seu com una agonia,
i havia de creure
qui li repetia i repetia i repetia
avui és el dia, avui és el dia,
que en volia la gent,
si la veu el vencia?
Foll, li deien foll,
i el cervell se li fonia,
pels metges que no l'entenien.
I aquelles corrents
que el punxaven de nit i dia
cremant-li
-Déu com cremava aquella energia!-
el cos que casi ja no tenia,
que en volia la gent,
si l'electroxoc el vencia?
Foll, li deien foll,
quan ell només volia
gaudir de la bellesa,
i la bellesa no el volia
i de nou tot s'enfosquia,
que en volia la gent,
si la foscor el vencia?
Foll, li deien foll,
i tothom se'n reia
i quins crits que feien
aquelles formes fantasmes
de blancs braços creuats
en esquenes
de sivelles i corretjams foradats,
que en volia la gent,
si la rialla el vencia?
Foll, li deien foll,
si cantava la tornada
fins que se'n sortia,
 que en volia la gent,
si la tornada el vencia?
Foll, li deien foll,
si els estels li feien companyia
i jugaven nit rere nit,
que en volia la gent,
si el joc el vencia?
Foll, li deien foll,
quan per la cara
li regalimava la saliva descuidada,
que en volia la gent,
si la saliva el vencia?
Foll, li deien foll,
quan la mirada
se li escapava rere
un ocell que piulava,
o una flor que s'obria,
que en volia la gent,
si la mirada el vencia?
Foll, li deien foll,
quan acaronava
la paret encoixinada,
que en volia la gent,
si la paret el vencia?
Foll, li deien foll,
quan ell era feliç llegint poesia,
que en volia la gent,
si la poesia el vencia?

dilluns, 28 de novembre del 2016

Cada tarda



Cada tarda
a l'hora de plegar,
m'assec
en la taula d'un bar
per veure't passar.

Et miro des del silenci
de l'altra vorera
mentre faig la comanda,
i passes sense mirar
caminant cap a casa.

De vegades
et veig passejant
amb les amigues
i vull pensar
que em mires d'amagat
-vana il·lusió-.

Algun dia
espero,
el meu silenci,
sigui el nostre
i callats
el sembréssim
de mots i flors. 
http://alaluzdelsilencio.blogspot.com.es/2011/11/en-silencio.html

diumenge, 27 de novembre del 2016

Trucaré de nou



Trucaré de nou
abans el somni
hagi entrat dins teu.
I amb la mateixa mà
que hauré fet el truc fort,
faré dolça la carícia.
Duré entre les mans
embolcallat
amb la textura del setí
uns versos que ningú sap.
I, si el teu enuig em permet,
de nou desaré
els meus llavis en els teus,
un càlid bes,
un petó com si res,
com si res...
hagués passat
des d'aleshores.
http://locurasdelpensamiento.blogspot.com.es/2016/11/si-te-vas.html