De
bon matí
m’esperes
amb
un petó
a
la punta
dels
llavis amagat
entre
el somriure
primerenc.
Salutacions
i
començar
a
fer la feina,
s’escapa
una mà
a
l’espatlla,
un
acudit,
i
un frec de braços
que
carrega l’habitació
d’electricitat
estàtica.
I
el món segueix caminat
aliè
a aquest sentiment
que
tant sols tu saps
que
existeix.
Et
veig jove,
quan
jo caduc,
vaig
fent el darrer t
ros
del camí,
gaudeixo
d’aquestes giragonses
de
papallona,
pol·linitzant
la fertilitat
del
meu cos,
vigoritzant
un cor
envellit
i malalt.
I
em faig el distret
als
dards
que
m’envia
un
petit deu de l’amor,
però
hi ha un racó
on
somiar és possible,
i
somio els petons
que
cada matí es perden,
i
les carícies
que
passen de llarg,
l’escalfor
tebi
d‘un
cos ensenyant-me,
recordant
de nou
els
frecs de dos cossos,
però
són només
els
somnis perduts
d’un
vell caduc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada