dimarts, 28 de febrer del 2017

Febrer queda enrere



Febrer queda enrere
entre les boires
que pugen com ànimes del terra.
En l'aire queden
fantasmagòriques,
les llums mig apagades
dels vells fanals.
El so de les petjades
ressona sec.
La nit,
llegeix mig a fosques
els versos plúmbics,
del vell escrivent,
desconcertat per l'absència,
pel silenci que l'envolta.
La Lluna arriba tard
i mig amagada,
no sent el sospir incert
que es desgrana
en la vella boca
per l'aimada que no apareix.
http://josemanuelserna.blogspot.com.es/2017/02/hoy-sobre-la-linea-reedicion.html

dilluns, 20 de febrer del 2017

Volàtil



Volàtil,
de fragància romàntica
i mirada perduda,
veu suau,
més callada
que explícita.
Et noto al darrere
quan passo
pels voltants
del passeig
les llargues tardes
de la tardor
i les fredes de l'hivern.
Et se present,
tant sols el vol
de les fulles seques
al teu pas,
cruixint sota el teu pas,
t'endevina,
sense tornar la vista
vers uns espatlla
que t'amaga.
Distant,
m'esperes
en la cantonada
de sempre
i amb un somriure
de nina de porcellana
em dius
que t'adones
que hi sóc,
un instant
de quietud eterna
que es marxa
amb el mateix sigil
que la vida va marxant.

dijous, 16 de febrer del 2017

Cauen llàgrimes avares



Cauen llàgrimes avares,
per plorar un passat
que és mort.
Descansa el cos
inert, d'un ocell quiet,
un record present
d'un passat ja fos.
Gasives no volen caure
en una altre buit,
i rellisquen
entre solcs
d'arrugues velles.
Són gotes que ploren,
un ahir que no fou,
un silenci trencat
per sanglots
de vell pueril
sense joc,
i gairebé
sense records.
Col·lapse
de mirades perdudes,
de perquès
sense respostes.
 Gasives llàgrimes buides
espines d'un passat
maldat.
http://locurasdelpensamiento.blogspot.com.es/2017/02/ausencias.html

dimecres, 15 de febrer del 2017

Dis-me un dia amor



Dis-me un dia amor,
encara que no ho pensis.
Deixa’m posar a ma
al ventre
quan dansi entre plaers.
Distreu el pensament
mentre juguen el llavis
a amagar-se
entre plecs i muntanyes.
Fes un cadenat
Dels nostres dits
en els moment més íntim.

Recorda.
si, recorda l’instant
solitari,
on tot arriba,
on tot s’acaba.
I som junts
l’univers etern.
Recorda.
si, recorda l’instant
solitari,
on els cabells
molls,
s’apeguen a la pell,
nua,
coberta
tant sols pels petons
silents,
els versos escrits
en les corbes línies
que ens sabem de memòria,
i ara lluny
dibuixo de nou
amb llapis de carbó.
Mata’m d’absència,
Que d’amor
ja m’has mort.

dilluns, 13 de febrer del 2017

Uns camins



Uns camins
que es creuaven de tant en tant,
Uns mots de conversa
que desfeien silencis intermitents,
Ens vam conèixer entrant suaument
dins dels cors amb mirades
que parlaven més enllà dels mots,
dues ànimes diferents
que podien ensenyar cares
d’una mateixa soledat.
Uns dits
que eixuguen llàgrimes relliscant,
un petó de comiat,
una mà que prem un adéu,
un temps que es repeteix esperant
quelcom que mai arriba
i aprofita el que te a mà.
Saben que ens equivocàvem
vam endinsar-nos en carícies
d’amagatall
que no s’havien de repetir,
Ser un, entre tots dos per uns instants,
malalts d’un amor que no arriba,
acaronant el cos jove
que vol ser estimat
per petons plens d’experiència
i dits ferms recorrent el cos nu,
explorant hora a hora tota la nit,
fent del temps el nostre amic.
Era un error que volíem fer,
per no repetir mai més.
Des d’aleshores miro cada nit el rellotge
i reviu en mi cada instant,
cada moment,
fent l’amor bategant calent
amb esglais
que deixen escapolir
el record efímer d’aquella nit.
Mai es va repetir,
aquell vespre entre nosaltres,
tant sols s’escapava un sospir,
quan les mirades es creuaven
cada jorn més lluny.
Saben que ens equivocàvem
vam endinsar-nos en carícies
d’amagatall
que no s’havien de repetir.