dimarts, 10 d’abril del 2018

Ara que el vent bufa fort

Ara que el vent bufa fort
i les gotes de pluja surten ballant,
pintant de colors el fred capvespre,
estic sol cantant a l'aire,
recordant el darrer somriure
que m'has brodat
a la vora del cor ferit
de tants anys
i de tants silencis
que m'apagaven.
Però de nou somrius
i m'arriben els sons
del cor bategant fort,
molt fort.
Els ulls de nou enlluernen el sol
que fa festa
i li parla a la lluna en el darrer sospir,
que et veu contenta
i feliç amb mi.
Ara que la tarda fosqueja
et cobreix amb mantell
de boira fresca
esperant que arribis a casa,
retronant les llambordes del carrer
dansant sota els peus alegres,
ara que tornes a ser
la joia dels cors que t'envolten.
Amb so d'harmònica,
desfaig els silencis
de l'espera que ja s'escurça.
Les cançons
que endolcien les penes
de llargues nits
tornen a la gola
quan calla la música
i els ulls albiren
tota tu sent un somriure
traient-te el pesat abric
d'un hivern ple de foscors i temors.
I deixaré tants petons en els llavis
que els estels s'amagaran enrere
i nomes es veuran
els cors vermells que deixaré sobre teu.